La respiració pectoventral
La respiració pectoventral està formada a l’entorn de les “molles” de la columna vertebral, implicant un múscul que és especialment involuntari, el diafragma, i un altre múscul, que és especialment voluntari, el serrat posterior.
La respiració pectoventral és espontània i constitueix la màxima organització per a la regulació espontània de la coordinació de la CVP, perquè està estructurada per a una associació natural entre: – el no conscient i el conscient, – el moviment involuntari i el moviment voluntari, -el sistema nerviós autònom neurovegetatiu i el sistema nerviós central.
D’aquesta manera, la respiració pectoventral regula la interdependència física i psíquica de totes les activitats de les cinc oseis + i – i reflecteix fidelment l’estat de la CVP i el grau de bloqueig de la seva manifestació espontània. Per exemple, es tensa i s’escurça per una preocupació produïda per una causa externa i es manté així fins a la seva resolució; llavors, es relaxa i s’allarga.
Quan la respiració és profunda, quan s’obre des del baix ventre fins al pit amb naturalitat, es manté la tranquil·litat psíquica i la salut física. Aquest mateix coneixement ja el tenia la medicina tradicional, tant l’occidental com l’oriental, que sabia que les persones malaltes, que pateixen trastorns, tant físics com psíquics, respiren malament.
El fet que l’enfocament actual de l’estudi sobre l’organisme estigui tan orientat cap a la bioquímica comporta que hi hagi qui afirmi que, a la vida, el més important és l’ oxigen. En canvi, des de la perspectiva osei, es considera que, a la vida, el més decisiu és el moviment de l’organisme per respirar; i que, si aquest moviment falla, l’abundància d’oxigen del camp o de la muntanya no ens serveix de res.
L’amplitud de la respiació pectoventral exigeix la flexibilitat del diafragma, organitzat en relació amb les “molles” de la cifosi i de la lordosi de la columna vertebral
El fonament de la vida és l’amplitud entre una vigorosa tensió i una profunda relaxació. Però aquesta amplitud es perd a causa de la sobreexcitació permanent d’alguns teixits (sempre acompanyada per la tensió parcial excessiva, TPE, de la vèrtebra dorsal 7, D7, situada al nivell mitjà del diafragma, on conflueixen tots els moviments).
La pèrdua d’aquesta amplitud respiratòria implica la pèrdua de la salut física i psíquica.
La medicina xinesa (assimilada en la japonesa tradicional), havent observat durant mil·lennis l’estat dels organismes en què s’havia produït la pèrdua de la salut física o psíquica, va establir els catorze meridians (amb altres sis, d’addicionals), anomenats “canals energètics ancestrals”, i els usa com a fonament per al diagnòstic i per a l’aplicació dels seus diversos mètodes curatius.
El descobriment de l’esquema osei ens aporta una explicació clara per a la comprensió dels meridians.
Els dos últims meridians, només descrits a la CVP, són de naturalesa medul·lar i estàtica:
• El dorsal general (13) és una part de la regió f-e medul·lar; l’osei vertical.
• El ventral general (14) és una part de la regió circular medul·lar; l’osei central.
Aquests meridians assenyalen zones de les dues oseis de l’estructura medul·lar de la CVP i de les seves respectives activitats biològiques: la de planificació i la de regeneració cel·lular.
Els meridians 1-12, descrits tant a la CVP com a les extremitats, són de naturalesa perifèrica i dinàmica:
• El lluminós yang mà, el lluminós yang peu, l’obscur yin mà i l’obscur yin peu són una part de la regió bilateral perifèrica, l’osei lateral.
• El gran yang mà, el gran yang peu, el gran yin mà i el gran yin peu són una part de la regió f-e perifèrica, l’osei frontal.
• El petit yang mà, el petit yang peu, el petit yin mài el petit yin peu són una part de la regió circular perifèrica, l’osei rotatòria.
Aquestes tres sèries de quatre meridians assenyalen zones de les oseis de l’estructura perifèrica de la CVP i de les seves activitats biològiques respectives del forn vital: assimilocirculatòria, combustible-respiratòria i excretora.
Els meridians lluminós yang mà, lluminós yang peu, obscur yin mà i obscur yin peu: són una part de la regió bilateral perifèrica, osei lateral.
L’esquema osei desvetlla de quina manera els catorze meridians assenyalen la interconnexió que hi ha entre les zones de l’organisme que cada osei ha generat i facilita la següent relació amb el coneixement occidental:
Les recents investigacions científiques sobre el desenvolupament de l’embrió ens permeten observar l’aparició de cinc grups cel·lulars embrionaris, corresponents a les cinc oseis, i veure com l’acció de cada un d’aquests grups va creant les diferents parts de l’organisme.
El desenvolupament de cada grup cel·lular embrionari es realitza seguint, de manera rigorosa,els canals energètics ancestrals i vitals que la saviesa xinesa havia comprès des de fa mil·lennis.
La medicina xinesa inicia la seva tasca curativa considerant que el responsable de la pèrdua de la salut i del bloqueig de l’amplitud de la respiració pectoventral és l’aparició d’algun curtcircuit en la intercomunicació vital dels meridians. Els seus mètodes curatius s’apliquen per resoldre aquest curtcircuit i per restaurar la coordinació adequada i vital.
El descobriment de l’osei i de l’esquema osei ens revela que aquest curtcircuit reflecteix la pèrdua de la coordinació CVP, causada pel bloqueig-dissociació del seu moviment espontani.